Prèvia Tour de France 2022

A la pel·lícula de Kean Loach Looking for Eric, un film on a través els aficionats dels Manchesters el director britànic  retrata com sovint les classes populars, uns aficionats del United, disgustats i decebuts amb la venda de l’ànima de l’equip al dimoni capitalista d’algun emir o cacic, decidixen fundar un club de futbol popular. Recuperar així les arrels originals i populars del futbol i renunciar per sempre a l’èxit. Patir per camps enfangats de regional del nord d’Anglaterra defensant un principi. Aleshores, una vesprada, en un pub, es retransmet a la televisió un partit del United de la Premier. Els dissidents del club red es fan els valentots davant els altres que no han donat el pas tot dient que els hi dóna igual el que face el United venut al capitalisme. Però miren el partit de reüll. I quan el United marca ho celebren com els que més. Açò me ve al cap veient la reacció exagerada de molts aficionats al ciclisme que segueixen la temporada ciclista des de les curses mediterrànies de finals de gener i que quan arriba el Tour de França es fan els puristes i experts, els panenkites de les bicicletes, els trinchecarlovistes, el tendido 7 velocipèdic, i vénen a dir que el Tour és una patranya i la carrera menys emocionant de la temporada. Que com les clàssiques flamenques res. Com als aficionats dissidents del United no els hi falta part de raó, però quina alegria quan comença el Tour. Primer, perquè els aficionats al ciclisme ho podem viure obertament durant tres setmanes, parlar-ne a taula o a la faena, les teues alegries o frustracions poden ser compartides sense cares estranyes. I creieu-me que eixir, ni que siga durant tres setmanes, d’este gueto és un plaer. Esdevenim normals. L’amic que seguix un poc el ciclisme – però que no sap que és la Het Volk – tornarà a dir coses al grup de WhatsApp. Després, per molt puristes que siguem, no podem escapar del pes de la història ni ignorar que si nosaltres tenim este vici estrany és perquè vam caure-hi als nostres juliols de la nostra infantesa.

Després estan els contres, és clar. Enguany toca queixar-se d’un recorregut que abusa dels finals en alt, un Tour que comença a un país que ni toca França, una moda del ciclisme modern d’un món amb energia fòssil infinita. És un missatge llençat al vent però potser el Tour hauria de reveure certa sobrietat dels desplaçaments sobretot perquè en paral·lel vol promocionar l’ús diari de la bici. Enguany també tornarem a estacions d’esquí que ja hem vist molt. Tornen els castells, els camps de cereals i els capricis patriòtics del realitzador. Ignoraran la diagonal del buit, la que vota més RN, la que veu passar de llarg el Tour any sí any també. Apostarem per quantes centrals nuclears veurem per la retransmissió televisiva i voldrem saber si la polèmica eòlica de les eleccions franceses farà que es vegen molins o no. Sabent que eixiran de la potència europea de l’energia eòlica, Dinamarca. Veurem de nou les performances a cada poble.

Com deia Ignacio, el millor consell per veure i seguir el Tour sense morir en l’intent és prendre molta distància, un poc de cinisme, no encarinyar-se amb ningú i deixar les banderes a casa. El ciclisme sense banderes és molt més sa. Divendres comença la festa major d’este país tan estrany com és França. Que guanye el millor, que ens emborratxem de patrimoni i de paisatges i que d’ací cinc anys no hi hage un asterisc a l’article de la Viquipèdia, amb açò me conformo.